divendres, 6 de març del 2009

Ahir em van fer un regal. Un regal en forma de pel·lícula. No conec les persones que me’l van fer, el regal. No sé res de les seves vides, d’algunes no sé ni el nom. Però els hi vull agrair el que van fer per mi ahir.

Perquè feia temps que no sentia al cine. I dic sentir en el seu sentit més ampli. Aquella gent eren part de la meva vida, aquelles persones fictícies de la pantalla eren jo mateixa, totes elles, en una comunió irreal i impossible. Jo sóc les seves contradiccions, les seves pors, la seva valentia i la seva covardia.

Revolutionary Road c’est moi.

5 comentaris:

lasoniete ha dit...

s'haurà de veure...

lasoniete ha dit...

ja l'he vist.
no tinc paraules... quina lliçó de vida.

Glow ha dit...

M'alegro que t'hagi agradat! Ja comentarem "en vivo y en directo"...

lasoniete ha dit...

saps allò de... uf, americanada con protagonistas guapetones, "no, por favor". i mira per on, això dels prejudicis no sempre és el més encertat... un 10 per la peli, sip! crec que també feia molt de temps que no disfrutava tant d'una peli, potser des de Match Point de Boody Allen o des d'Amelie.

lasoniete ha dit...

sguem curoses: Boody no, Woody!